Introducció general
Als inicis del segle XVI la península ibèrica està constituïda per dos regnes independents que formen la monarquia hispànica des dels reis Catòlics: la Corona de Castilla (amb els territoris recentment incorporats de Granada -1492- i Navarra -1512-) i la Corona d’Aragó (integrada per Estats també independents: Aragó, Catalunya, València i les illes Balears). Així van mantenir durant els segles XVI i XVII institucions, lleis i monedes pròpies, amb duanes que separaven les fronteres entre les dues Corones. A l'igual que a la resta d'Europa, s'ha iniciat la transició del feudalisme al capitalisme, però recordem que aquesta transició es troba més avançada en alguns països de l’Europa Occidental que en altres. Aquest era, en principi, el cas de Castella.
|
La situació socio-econòmica de Castella a l’Edat Moderna (segles XVI-XVII)
Castella iniciava l’Edat Moderna amb una situació força optimista: posseïa un immens imperi colonial controlant les noves rutes atlàntiques i un gran dinamisme demogràfic, social i econòmic. Per tot això, Castella serà al llarg del segle XVI la primera potència europea. Però la transició cap a la nova etapa exigia una sèrie de transformacions socio-econòmiques que, pèr una sèrie de circumstàncies, no arribaran a assolir-se.
L’impacta colonial a Castella va suposar un increment immediat de la demanda estimulat també per un increment important de la població (el 80% de la població de la monarquia hispànica). L’increment dels preus agrícoles va provocar un augment de la superfície de conreu especialment de terres arrendades per pagesos. Però l’expansió agrària del segle XVI no va permetre acumular capital als arrendataris (contractes a curt termini, increment dels impostos, pagament d’interessos per crèdits demanats ) i a l’inici del XVII, quan la crisi va afectar molt greument l’economia castellana, continua predominant una agricultura tradicional sense que les transformacions agrícoles que s'estaven produint en altres zones de l'Europa Atlàntica s’haguessin iniciat.
L’increment de la demanda de la primera meitat del XVI també va provocar un augment de la producció tèxtil i va repercutir en un augment dels preus de les manufactures castellanes. La inflació es va veure també alimentada en la segona meitat del segle per l’entrada de la plata d’Amèrica que va fer baixar el valor de la moneda en haver-hi tanta quantitat en circulació (és la denominada revolució dels preus per la forta inflació que va passar al segle XVI). Per fer front a l'alçada dels preus, les Corts de 1548 ja van dictaminar la prohibició de l’exportació de teixits (fins i tot a les Índies) i es va facilitar l’importació de teixits estrangers. Aquesta política, totalment oposada a les teories mercantilistes, va suposar una dura competència a la indústria nacional que primerament va aturar l'expansió iniciada i, finalment, acabaria arruïnada (inicis del XVII) mentre el mercat indià era ocupat per comerciants estrangers. Tots aquests factors van determinar que tampoc en aquest sector es poguessin produir innovacions.
El comerç, a l’igual que els altres sectors de l’economia castellana, va conèixer una primera meitat de segle de gran expansió, però en la segona meitat ja s’aprecien serioses dificultats tant per abastir l’immens mercat colonial com l’interior.
En definitiva, les dificultats pel desenvolupament de l’economia castellana van ser diverses i comencen a ser ja paleses en l’últim quart del segle XVI. L’imperi colonial no va poder ser aprofitar pel desenvolupament de l’economia castellana, més aviat, va passar el contrari perquè amb l’increment sobtat de la demanda, la revolució dels preus per l’arribada de la plata americana, la competència dels mercaders estrangers i la política econòmica poc proteccionista determinaran que Castella iniciï el segle XVII amb una situació de crisi econòmica que no farà sinó agreujar-se quan arribi la recessió econòmica general, sense que l’expansió de la primera meitat hagi permès una acumulació de capital en mans d’emprenedors capaços d’introduir innovacions de tipus capitalista ni en el sector agrícola, ni en l’industrial. A l’absència d’una ferm política mercantilista s’uneix un increment constant dels impostos per part de la monarquia per finançar la política exterior que ofega a la pagesia i als artesans. I gran part de la burgesia castellana, davant les dificultats econòmiques creixents, va abandonant els seus negocis i comprarà títols nobiliaris per viure de rendes, perdent l’esperit d’empresa. A més, la monarquia, que no en té prou amb la part que li pertoca de l’explotació colonial i els impostos creixents, es troba cada dia més endeutada havent de pagar quantioses sumes de diners pels interessos dels crèdits amb banquers estrangers. El Deute Públic, cada vegada més elevat, conduirà finalment a la Bancarrota a finals del segle XVI.
És així com el segle XVII va ser per a l’economia castellana un segle de recessió profunda i estancament: demogràfic (epidèmies, expulsió dels moriscos, guerres), descens de la producció agrícola (males collites, absentisme senyorial, empobriment dels petits propietaris i arrendataris), estancament industrial (descens de la demanda, de la mà d’obra, competència de la producció estrangera) i crisi comercial (inestabilitat monetària, descens dels intercanvis colonials per l’intrusisme dels mercaders estrangers i el fet que l’economia colonial fos similar a la de la metròpoli). D'aquesta manera, les innovacions capitalistes pràcticament no van poguer desenvolupar-se i la transició cap a una nova economia no tindrà les bases necessàries en iniciar-se la nova centúria. L’economia castellana continua sent, al començament del XVIII una economia agrària tradicional però ja es troba enrederida, subdesenvolupada, davant els avenços d’altres economies europees.
La societat castellana és manté jerarquitzada estamental amb enormes diferències entre la minoria de privilegiats i els no privilegiats. A aquesta diferència d’estament s’afegeix la diferència cultural d’arrel racista-religiosa entre els cristians vells, els moriscos i els conversos. La diferència del nivell de vida entre l’alta noblesa i la petita noblesa, l’alta jerarquia eclesiàstica i el baix clergat, també es va incrementant. Els Grandes de España i la minoria del grans títols nobiliaris constituiran la majoria de la noblesa cortesana que compensen l’alçament dels preus amb els ingressos que els proporciona ocupar alts càrrecs de l’Estat. Les despeses que tenen són quantioses perquè el nivell de vida que porten és d’un gran luxe, un nivell molt llunyà del que porta la petita noblesa empobrida (hidalgos) que solament l’ingrés en l’exèrcit o l’església, o el matrimoni amb una burgesa pot millorar. L’alta burgesia s’ha enriquit però ja a finals del XVI el nombre de burgesos anirà disminuint convertits en funcionaris o ennoblint-se i comprant terres per viure de rendes. L’artesanat va patir la decadència de la indústria gremial des de finals del XVI i quasi ja no es recuperarà. La majoria de la població castellana, els pagesos, coneixeran un progressiu empobriment després de les perspectives estimulants de la primera meitat encara que el nivell de vida variarà dels petits propietaris i arrendataris a llarg termini del nord, als arrendataris a curt termini de Castella la Nova, fins arribar a la vida d’extrema pobresa dels jornalers del sud. L’alçament dels preus i dels arrendaments, l’increment dels impostos i la crisi econòmica del XVII provocaran, tal com dèiem, un progressiu empobriment que portarà a l’emigració a milers de pagesos cap a les ciutats on malviuran de la caritat, la prostitució o la picaresca.
|
La situació socio-econòmica de Catalunya a l’Edat Moderna (segles XVI-XVII)
L’Europa Occidental a l’Edat Moderna viu la segona fase de la transició del feudalisme al capitalisme (comerç colonial, burgesia mercantil, absolutisme), aquesta transició va ser lenta a Catalunya per la prèvia recuperació de la crisi de finals de l’Edat Mitjana i complicada per la integració a la monarquia hispànica.
L’evolució demogràfica i econòmica es caracteritza per la lenta recuperació al XVI i un XVII de crisi fins a la renovació a l’últim quart de segle. Així, segons els fogatges de 1447-1515-1553, s’aprecia un increment de la població (afavorit per la immigració francesa de gascons) encara que la densitat continuava sent baixa i escassa la població urbana (sense arribar a un 25% del total, destacant Barcelona i una sèrie de ciutats de grandària intermèdia al seu entorn). El cens de 1685 indica que la població catalana havia disminuït en relació a 1553 (epidèmies, augment de les taxes de mortalitat, expulsió dels moriscos i fi de la immigració anterior), però ja a partir de 1660 s’ha iniciat la recuperació demogràfica.
Durant aquest període continua el predomini de l’agricultura de tradicional, fins i tot de subsistència a la primera meitat del XVII (males collites, guaret, pocs adobs, baix rendiment,) però a finals del segle s’inicien una sèrie important de transformacions en les terres dels emfiteutes (increment del conreu de la vinya, ametlles i avellanes i la rotació de conreus en el litoral). Continua la indústria gremial (especialment la draperia) destinada al mercat interior i exterior (amb dependència de l’evolució agrícola) i encara que la importació de productes estrangers dificulta el creixement industrial, a finals del XVII, degut a l’augment de la demanda interna, va sorgint el nou sistema industrial del comerciant-fabricant. El comerç dels segles XVI i gran part del XVII continua amb Europa però no hi ha comerç colonial ja que la Corona catalano-aragonesa no té colònies a Amèrica i, per tant, no hi participa directament, a més, l’escassetat de la producció manufacturera catalana no ho permet. No serà fins a finals del XVII que comenci la intervenció d’empreses catalanes amb les colònies castellanes (a traves dels seus representants a Cadis). També llavors s’inicia la recuperació del comerç exterior cap a Europa amb l’exportació a Anglaterra de productes alimentaris de luxe (vi, aiguardent, fruits secs). En resum, l’estructura de l’economia catalana continua sent agrària però a partir de 1660 aproximadament s’inicien transformacions agrícoles, industrials i mercantils que permetran els grans canvis econòmics de la propera centúria.
La societat jerarquitzada estamental catalana de l’Edat Moderna continua amb els trets característics encara que també experimenta certs canvis en relació a la baixa edat mitjana: els pagesos, la majoria de la població, són especialment masovers (colons), però desde la Setència Arbitral de Guadalupe el tipus més representatiu del pagès català és l’emfiteuta (gaudeix del domini útil de la terra i té dret a conrear-la, a quedar-se amb la producció i a no ser mai desposseït, en front dels drets del propietari -dret de rebre una part de la collita, censos i certs drets jurisdiccionals-). La resta del tercer estament està formada, com a l’edat mitjana, pels artesans i els mercaders. L'alta burgesia forma part del grup dels denominats ciutadans honrats que controlen el govern d’algunes ciutats, entre elles Barcelona. Els privilegiats, noblesa i clergat, encara que comparteixen drets (exempció d’impostos, exclusivitat en l’ocupació del alts càrrecs en l’exèrcit i l’administració territorial) estan cada vegada més dividits entre les capes altes i les baixes. La majoria de l’alta noblesa s’ha traslladat a Madrid convertida en cortesana, a Catalunya hi resten la petita i mitjana noblesa que pateixen la pèrdua de poder adquisitiu per l’increment dels preus del segle XVI, per això són molt importants els ingressos que obtenen pels seus drets senyorials i pels càrrecs que ocupen en el govern del Principat (tanmateix, alguns s’empobriran i formaran part del fenomen del bandolerisme del que parlarem de seguida).
|
|
El bandolerisme català
El bandolerisme català és un fenomen que abasta el període entre els segles XVI i la primera meitat del XVII. En el bandolerisme català es poden trobar els nobles arruïnats, rivalitats nobiliàries i pagesia desarrelada i descontenta.
L'alta noblesa disposa de rendes molt elevades gràcies a les seves propietats agràries i, a més, el servei a la monarquia li permet ocupar alts càrrecs, mantenint així la seva riquesa i el lloc de classe dominant. La petita i mitjana noblesa, en canvi, s'empobreix degut a la disminució de rendes. La pagesia també té diferents nivell de vida: hi ha el pagès acomodat, que és l'emfiteuta, i desprès hi ha uns altres que viuen míserament com són els masovers i jornalers. En èpoques de males collites, la fam i la misèria s'agreugen en general per a molts pagesos.
Políticament, Catalunya pertany als segles XVI-XVII a la Corona catalano-aragonesa, unida a la Corona de Castella des dels reis Catòlics. El sistema polític del Principat no seguix les pautes del nou sistema que es va imposant a l'Europa Occidental, la monarquia autoritària, tal com succeïa a la Corona de Castella, segons el qual el monarca tenia el poder legislatiu i controlava les finances de l'Estat. A Catalunya, el sistema polític es mantenia com a la baixa edat mitjana i la seva característica bàsica era que el poder legislatiu i les fiances depenien d'un acord o pacte entre el rei i les corts. Això suposava un impediment als intents d'ampliació del poder reial típics de les monarquies autoritàries. Es per això, juntament al potencial econòmic i polític que tenia Castella després de la conquesta d'Amèrica, que aquesta es va convertí en el nucli central de la política dels primers Àustries. La monarquia, doncs, es va anant desinteressant dels assumptes de Catalunya mentre Catalunya es va anar desinteressant de la política general de la Corona d'Espanya.En el transcurs del segle XVI, aquest sistema començà a entrar en crisi per l'absentisme del rei i perquè la reunió de les corts es fa cada vegada menys freqüent. Aleshores cada vegada seran més nombrosos els enfrontaments entre els virreis i la Diputació del General. I un dels motius d'enfrontament, serà, precisament, per les qüestions relatives a la política contra el bandolerisme. Seràn freqüents per aquest motiu les disputes entre el virrei i la noblesa rural, i entre la Inquisició i els diputats.
 |
BANDOLERISME SENYORIAL I BANDOLERISME POPULAR
A Catalunya, les rivalitats aristocràtiques són una prova de resistència al canvi: la petita noblesa catalana empobrida no accepta la crisi del feudalisme perquè això significa la seva desaparició.En general, la noblesa rural catalana del s. XVI, molt nombrosa, tenia a les seves ordres grups d'homes armats que els servia tant per a imposar la seva autoritat de barons com per a resoldre les seves disputes amb els nobles veïns. La petita noblesa arruïnada, que no ha pogut anar a Amèrica o no ha tingut càrrecs en l'Estat, vol mantenir l’únic poder econòmic que li resta que són les jurisdiccions privades sobre els pagesos.
A més d'aquestes causes, l’absentisme reial i la pervivència de les lleis i constitucions pròpies de Catalunya van dificultar l'arrelament d'un Estat modern i seran causes polítiques del bandolerisme aristocràtic. És a dir, hi haurà una falta d'entesa o d'unió entre la monarquia i gran part de la noblesa catalana (a excepció de l'alta noblesa).
Ara bé, els segles XVI i XVII, al costat d'aquest bandolerisme d'origen feudal i aristocràtic, es dóna a Catalunya un fenomen de molta més amplitud social: el bandolerisme popular. El bandolerisme popular adquireix unes característiques populars, socials i polítiques que fa que s'escapi de les mans de la aristocràcia i es converteix sovint en una lluita anti-senyorial, sovint, però, és un mitjà de subsistència. Degut a tot això, durant els darrers anys del segle XVI i principis del XVII hi ha un increment del bandolerisme.
En resum, la procedència dels bandolers i les causes del bandolerisme són molt diverses: hi ha bandolers pobres de la pagesia, bandolers nobles rurals empobrits, pagesos benestants que per alguna injustícia personal formaran els bandolers rebels (com Rocaguinarda) i pagesos que s'enrolen en els exèrcits senyorials per fugir de la fam i la misèria.
|
LES ACCIONS DELS BANDOLERS
L'extensió geogràfica del bandolerisme fou molt extensa, pràcticament per totes les comarques de Catalunya. En el segle XVI es deia que Catalunya era terra de bandolers degut a la inseguretat dels camins del Principat en els quals era assaltat amb molta freqüència el mercader o el viatjant, però també els monestirs, i fins i tot viles senceres eren objecte dels assalts dels bandolers. Aquests estaven organitzats en quadrilles d'uns 100 homes, però algunes, com la de Banyuls, representant del bandolerisme aristocràtic de final del segle XVI, va arribar a agrupar a més de 700 i d'altres no arribaven a 3 0 4 homes. Les actuacions dels bandolers eren molt variades així com eren ells mateixos: des dels que es dedicaven a assaltar, robar o matar als vianants, als que es limitaven a lluitar contra veins nobles per qüestions de rivalitats senyorials. Un dels focus d'atracció eren els convois reials que transportaven l'or i la plata que venia d'Amèrica per pagar les guerres a Europa i que sortia de la península per Catalunya: el primer gran cop de robatori de metall preciós serà al 1587. Les principals vies de comunicació foren per totes aquestes circumstàncies molt insegures, especialment les més transitades: Barcelona-Vic-Puigcerdà, Barcelona-Girona-Figueres-Puigcerdà i Barcelona-Lleida-Saragossa.
LA REPRESSIó DELS BANDOLERS
En general, els bandolers van ser protegits per la noblesa i per molts membres de l'església rural i això va permetre la seva persistència i importància. Segons l’ historiador Joan Reglà, hi ha dos períodes en la història del bandolerisme català, separats pel govern del virrei Alburquerque (a començaments del segles XVII), el qual, amb suport de la burgesia de Barcelona, va perseguir durament la noblesa rural, acusada de protegir els bandolers. Sembla que a partir d'aquesta repressió el bandolerisme català anà perdent la protecció de la noblesa i al menys el bandolerisme nobiliari va anar desapareguent. Cal analitzar amb interès, per tant, la repressió del bandolerisme, és a dir, els continus esforços que diversos virreis van fer per extirpar el bandolerisme de les terres catalanes. La política que van seguir els virreis contra els bandolers va ser molt variada: des de la persecució més dura i sangrienta a mides de gràcia i indults a canvi de què el bandoler penedit anés a formar part de l'exèrcit reial (com va ser el cas de Rocaguinarda).
Aquests esforços, segons diversos historiadors, foren inútils, perquè el poder senyorial que es mantenia a Catalunya posava molts impediments a la política dels virreis, i perquè, a vegades, va ser contraproduent. Sectors importants de la societat catalana, sobretot el camperol i la petita noblesa arruïnada, varen sentir-se agreujats per les mesures que volia imposar el virrei. I aquest greuge social que els cavallers i camperols expressaven mostrant-se solidaris amb els bandolers, es va convertir en una tensió política permanent al segle XVII. Les quadrilles de bandolers estaven nodrides de camperols i la solidaritat camperol-bandoler era permanent. D'altre banda, el virrei trobava molts problemes: els pagesos no volien mantenir soldats de l'exercit reial que perseguia bandolers. Es a dir, ni volien anar armats dedicant-se a perseguir bandolers ni mantenir homes armats perquè hi anessin. No és doncs estrany que els virreis se'ls miressin com quasi bandolers i que a vegades prenguessin mesures espectaculars com ara l'enderroc de cases de pobles i ordenessin l'empresonament de tots els habitants. Aquestes mesures de repressió sobre una població que es moria de fam empobrien més el país. La crema de boscos sistemàtica, que ordenaren els virreis, anava tambè contra els pagesos en uns anys de males collites a causa de la sequerat.
En definitiva, la repressió al bandolerisme exigí uns costos a la pagesia que l'arrenglerà al costat dels bandolers. El cas de la petita noblesa arruïnada, dels cavallers de la muntanya pirinenca, fou semblant. Aquests aristòcrates arruïnats, avesats a les armes, es dedicaven a protegir bandolers, per tal de mantenir vigents els seus privilegis o bé es feien ells mateixos bandolers. Les mesures repressives que els enemistaren amb el virrei foren fonamentalment dues: la prohibició de dur pedrenyals i l'enderroc de castells. Durant el regnat de Felip III es pot parlar d'època de plenitud del bandolerisme: anys crítics a causa de les males collites i dels greus problemes interns i extern. En aquest període es comencen a degradar les relacions amb Catalunya i la monarquia dels Austries de manera gairebé irreversibl, i una de les causes importants fóu la no eradicació del bandolerisme.
Reelaborat a partir de:
REGLA, J. : Bandolers, pirates, hugonots a la Catalunya del segle XVI. Ed. Selecta. Barcelona.
REGLA. J. Bandolerisme català del barroc. Edicions 62, Barna.
|
La situació política de la monarquia hispànica als segles XVI-XVII
El govern sota els primers Àustries
A partir de 1517 la monarquia passa a ser governada per Carles I (Carles V d’Alemanya) que va heretar dels seus avis immenses possessions a Europa que constituïen Estats independents amb les seves pròpies lleis i interessos, i amb una absència total de vincles comuns. En el cas dels regnes pròpiament hispànics, Carlos I era rei de la Corona de Castella i rei de la Corona d’Aragó. A Castella heretava una monarquia autoritària, mentre que la Corona d’Aragó era un Estat integrat per entitats independents amb lleis i institucions pròpies. Com a rei d’Aragó, de València i de Catalunya, Carles I tenia el poder limitat: no podia recaptar impostos, modificar les lleis o reclutar tropes sense el consentiments dels respectius parlaments. Degut a l’absentisme reial (el rei va passar la major part del regnat a Alemanya) es van crear una sèrie d’organismes pel govern dels diferents territoris hispànics: el virrei era el representant del rei, diversos Consells (de Castella, de les Índies, d’Aragó) s’ocupaven dels assumptes administratius interns i el Consell d’Estat, presidit pel rei, els centralitzava ja que era l’única institució comuna (juntament amb el Tribunal de l'Inquisició). Les Audiències intervenien en els assumptes judicials.
A Castella, Carlos I va mantenir i reforçar la tendència centralitzadora (un cop derrotats els comuneros) i a Catalunya va mantenir el sistema de monarquia de poder limitat perquè la seva principal preocupació política va ser aconseguir implantar una monarquia autoritària a l’imperi germànic. Aquest projecte es va convertir en l’eix de la política de Carles I en el moment en què una part important dels senyors feudals alemanys (els prínceps luterans) es van oposar al projecte de l’emperador. L’enfrontament armat i les despeses que comportava van suposar un endeutament progressiu de la Corona amb els banquers genovesos i alemanys. A partir de 1540, Castella és el regne que aporta la major contribució financera a la Corona, mentre l’aportació de Catalunya a la política reial va ser molt escassa. Degut a aquesta situació, el desinterès del rei pels assumptes de Catalunya va ser cada vegada més gran, amb la qual cosa la política interna del Principat va restar progressivament en mans de la Generalitat.
El seu fill, Felip II, que a pesar de què no va heretar l’imperi alemany era considerat el monarca més poderós d’Europa gràcies a l’immens imperi colonial castellà i a la resta de territoris disseminats per Europa, es va concentrar en el reforçament del poder monàrquic a Castella i l’intent d’accentuar-lo en la resta de les seves possessions (Països Baixos i la Corona d'Aragó). Quant a la política exterior, el seu projecte va ser el d’ imposar l’hegemonia de Castella a Europa. Va tenir èxit intensificant el poder reial a Castella, però l’intent de imposar l’autoritarisme al Països Baixos va derivar en una guerra que conduirà a l’independència de les Províncies del Nord. Els intents de limitar el poder de les institucions catalano-aragoneses va suposar que les relacions entre la monarquia i els representants de les forces polítiques d’aquests regnes es van refredar considerablement. Quant a implantar el domini de Castella a Europa va ser possible durant una gran part de la segona meitat del XVI gràcies a les quantioses fonts de finançament amb que comptava el rei (incrementant els impostos a Castella, l’arribada de plata americana i els préstecs dels seus banquers), que li permetien un poderós exèrcit de mercenaris (els terços) però a costa de continues i costoses guerres: contra Turquia, contra Anglaterra (intent d’invasió) i intervenint en les guerres de religió a França. Al 1580 es va annexionar Portugal. Aquesta política intervencionista a Europa com a primera potència va suposar un progressiu endeutament de l’Estat castellà que conduirà a la Bancarrota de 1596 (suspensió de pagaments) i a la fi de la política imperialista de Felipe II.
Els Àustries del segle XVII
Felip III, hereu d’un situació financera molt delicada, va practicar una política continuista en l’interior (excepte que va deixar el govern directe en mans de Grandes de España, com el Duc de Lerma), i pacifista en l’exterior (es va signar la pau amb Anglaterra i la Treva dels Dotze Anys -1609- amb Holanda, acceptant la situació d’independència durant aquest període). L’expulsió dels moriscs per garantir la veritable unitat religiosa provocarà un descens demogràfic (especialment a València) i pèrdues agrícoles al disminuir la mà d’obra, contribuint a la crisis demogràfica i econòmica que fa afectar especialment la monarquia hispànica.
L’autonomia de què van gaudir les institucions catalanes en l’època de Felip III va suavitzar les tenses relacions que hi havien des del govern de Felip II, però el canvi de política del seu successor va provocar nous i greus enfrontaments. Felip IV (1621-1665), per tal de recuperar el domini sobre els Països Baixos (al 1621 s’acabava la Treva dels Dotze Anys) prosseguirà la política imperialista a l’exterior intervenint en la Guerra dels Trenta Anys, però les necessitats financeres en un moment en què Castella està en una profunda crisi econòmica (i la plata d’Amèrica s’ha reduït considerablement) li empenyen a intensificar el poder de la monarquia en la resta dels regnes d’Espanya. El programa cap a l’absolutisme monàrquic va ser assumit pel primer ministre (valido) el Conde Duque de Olivares. El primer pas va ser la proposta d’una Unió d’Armes (1626) segons la qual hi hauria una aportació proporcional de tropes de tots els Estats de la monarquia. L’oposició de les Corts catalanes va ser immediata en un moment d’escassetat de mà d’obra i agraviades per l’actuació dels virreis en la repressió del bandolerisme. Quan França entra en la Guerra dels Trenta Anys com enemiga dels Habsburg (1635), la frontera es situa en les terres del Principat de Catalunya i es precipiten els esdeveniments: a la invasió francesa del Rosselló (1639) la resposta del virrei de Catalunya va ser la mobilització de tropes, mentre l’exèrcit del rei penetrava en el Principat per la defensa del nord. El comportament de les tropes va ser el típic d’un exèrcit estranger d’ocupació –saquejos, requises i violacions- i la conseqüència d’aquesta situació no es va fer esperar ja que els xocs entre els soldats i la població civil van augmentar en gravetat fins que, finalment, van conduir a una revolta general dels segadors (1640) que arrossegaven anys de misèria i descontentament contra tota autoritat. La revolta social de la pagesia, dirigida contra els funcionaris reials i els rics en general, va ser reconduïda per les autoritats catalanes (dirigides per Pau Claris) en una rebel·lió contra la monarquia. La crisi política de la Corona es va agreujar amb la sublevació de Portugal, rebel·lions nobiliàries a Andalucía, Nàpols, Sicília i Aragó. Finalment es va firmar la Pau de Westfalia (1648) que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys consagrant la independència d’Holanda i el declivi del prestigi internacional de Castella, però la guerra contra França es va perllongar fins la Pau del Pirineus (1659) que va confirmar l’hegemonia de França en l’àmbit europeu i va suposar la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya. La crisi general de 1640 es va saldar amb la independència defintiva d’Holanda i la de Portugal, la pèrdua dels territoris de la Catalunya nord, la destitució d’Olivares i la fi del projecte absolutista (al menys, de moment).
Carles II hereta, en mig d’una crisi econòmica profunda a Castella, una política de respecte a les institucions pròpies de cada regne en l’ordre intern, i una situació de debilitat exterior. Aviat, el problema successori va centrar la situació política i quan el rei va morir al 1700 sense fills, la successió a la Corona de la monarquia hispànica, que encara conservava el rang d’una primera potència, es va convertir en una guerra civil i en una guerra internacional.
|
Sobre la Inquisició
EL AUTO DE FE
La procesión se reunió en la catedral, encabezada por civiles armados con picas y mosquetes.
—Son los carboneros—le indicó el soldado. Reciben honores porque ellos proporcionan la lena con la que son quemados los criminales.El guardián estaba de buen humor. No habla imaginado que asistiria a un auto de fe.
Esteban de Costa, el conde de León, encabezaba un contingente de noLles y portaba el estandarte de la Inquisición. Le seguíá un cuerpo de dominicos con una cruz blanca. Tras ellos unos veinte prisioneros, los hombres separados de las mujeres. Iban descalzos y vestidos con el sambenito amarillo, sobre el que habLa sido dibujuda una cruz, delante y detrás, con pintura roja. A continuación avanzaban arrastrando los pies dos hombres y una mujer, los condenados, vestidos con sambenito blanco en el que se veian dibujados demonios y llamas. La mujer, de mediana edad, con elpelo revuelto, tenia la mirada vacia. Apenas podia caminar. Un joven, apenas un hombre, llevaba en la boca algoparecido al bocado de una brida. El tercerprisionero caminaba con los ojos cerrados, moviendo la boca.
—¿Por qué el chico va amordazado?
—Es un pecador impenitente, señor, y temen que menoscabe el auto de fe con alguna blasfemia.
Cerraban la procesión los guardias de la Inquisición, con uniforme negro y blanco y una cruz verde cubierta con crespón negro. La multitud avanzaba detrás de ellos.
En la plaza se había instalado una plataforma de madera y un patibulo. Los dominicos subieron a la plataforma y empezaron a celebrar una misa. La gente seguia llenando la plaza, algunos se sumaban a las oraciones y otros se deteníán en el mercado a comprar comida o bebida.
Cuando concluyó el servicio se leyeron los nombres de los criminales menos importantes. Al serpronunciado su nombre, el criminal levantaba una vela apagada, como reconocimiento de su desFonra pública.
Los tres condenados fueron conducidos al patíbulo y atados a estacas mientras el inquisidor decia cuáles eran sus crimenes. Teresa y Gil de Lanuza eran madre e hijo, relapsos que habían sido acusados de conspirar para llevar a cabo la circuncisión de un niño. La mujer había confesado, pero su hijo no. El otro hombre era Bernardo Ferrer, un sodomita convicto.
Un murmullo se alzó entre la multitud. Un verdugo que se encontraba detrás de Teresa de Lanuza había pasado un garrote alrededor de su cuello y la estranguló. La mujer murió en el acto, con el rostro congestionado. Tres dominicos abandonaron su puesto y subieron al patibulo con antorchas encendidas. Se acercaron uno a uno a Gil de Lanuza y le hablaron apasionadamente; luego pasaron la antorcha cerca de su cara.
—Quieren convertirlo—murmuró el soldado—. Le muestran la sensación que producen las llamas.
Un temblor visible desde donde estaba Vidal sacudió el cuerpo del hereje. Un sacerdote quitó la mordaza de la boca del joven, que murmuró algo. El sacerdote se volvió y alzó la mano para que la multitud guardara silencio.
—Hijo mio, qué has dicho?
—Me convierto a la auténtica fe.
Un estremecimiento de júbilo invadió a los espectadores. Junto a Vidal, una mujer asustaba al niño que llevaba en brazos, que se unió a su ruidoso llanto.
—Alabado sea Dios—entonó el soldado con voz ronca.
Los dominicos se arrodillaban.
—Hijo mio—dijo el sacerdote—, a qué auténtica fe te conviertes? ¿En qué ley mueres?
—Padre, muero en la fe de Jesucristo.
Los dominicos se levantaron y abrazaron al joven.
—Eres nuestro hermano—gritó el sacerdote—. Nuestro amado hermano.
El joven abrió los ojos desmesuradamente, a causa de la emoción. Le temblaba la boca. El verdugo que estaba detrás de él lo estranguló.
Los carboneros empezaron a subir manojos de broza, lena y carbón. Manejaban los materiales confacilidad, amontonándolos en el suelo, alrededor de los condenados.
Concluyeron muy pronto la tarea.
Todos observaron al último condenado que quedaba vivo. Bernardo Ferrer tenía los ojos cerrados para no enfrentarse a la realidad.
—¿A él no le dan la posibilidad de arrepentirse?—preguntó Vidal.
El soldado miró con delicadeza a la mujer que llevaba al niño en brazos.
—El suyo es un crimen para el que no hay perdón, señor.
Un inquisidor hizo un gesto de asentimiento con la cabeza, y un verdugo avanzó con una antorcha encendida. Cuando tocó la pira, ésta quedó envuelta en llamas. La madera seca crujió y produjo pequenas explosiones al tiempo que ardia.
Vidal intentó huir de alli, pero los cuerpos que lo rodeaban se lo impidieron. Miró a la victima, que seguia viva.
Ferrer quedó colgado de las cuerdas, como si intentara reunirse con las llamas.
El humo se elevó. El calor hizo que las tres figuras atadas a las estacas parecieran estremecerse y danzar.
Las llamas parpadearon entre las grietas del suelo y encendieron las ramas amontonadas alrededor de los condenados. Una lengua defuego serpenteó entre la broza y trepó hasta el borde del sambenito. Ferrer gritó algo, pero su voz se perdió.
Su pelo se encendió como una aureola.
Su cuerpo se derrumbó cuando las llamas alcanzaron las cuerdas que lo sujetaban. Instantes más tarde, el suelo se hundió debajo de él en una lluvia de chispas.
¿Tan poco tiempo para quemar a un hombre?
Vidal estaba terminando la oración por los muertos. A su lado, la mujer abrazó al niño. El soldado se santiguó, y la multitud empezó a marcharse a su casa.
NOAH GORDON. ”El diamante de Jerusalen”
|
|
